Agafem ‘Un ocell ha entrat dins la casa’, el conte esplèndid que tanca el nou llibre de Neus Canyelles (Palma, 1966), Sales d’espera, i no ens serà difícil localitzar-hi la múltiple traça amb què aconsegueix captar literàriament els cataclismes inaudibles i els desgavells interiors d’uns personatges fràgils en extrem i, tal com llegim a ‘Conte de la pedra pómez’, a punt sovint del trencament moral com si fossin “un tassó de vidre o una figureta de porcellana quan ens patina de les mans”: fa un mes que la germana de la narradora ha complert cinquanta anys, però no s’ha pogut celebrar l’aniversari en el moment oportú “per una sèrie de qüestions domèstiques” —no sabem quines, només que fa temps que ni somriu—, i, sobretot, “perquè aquella primavera havíem perdut el pare, i podia semblar que no era gaire adequat fer una festa”; tot i així, la família decideix sorprendre-la reunint-se a la casa del poble —hi ha més espai que al pis de la ciutat i l’entorn és més agradable—, i un cop allà a la narradora se li acut convidar un amic de l’adolescència de la germana. No el troba a casa seva, però sí la mare, tota sola i enderiada a foragitar un ocell que afirma haver vist entrar i que vola arreu de les habitacions, tot i que no apareix enlloc ni se’l sent aletejar.

Seguir leyendo

Sales d’espera