Encabat de parlar amb Sergi Ramis m’adono que no li he dit que fa molts anys vaig veure a Vic, amb el natural estupor (i alguna copa de més), el cos “incorrupte” de la Mare Vedruna, que era parenta llunyana d’uns amics meus. Ja ho té, això de conversar amb Ramis, que t’explica tantes coses sorprenents que t’oblides de dir res. La visita del mateix Ramis a les restes de santa Joaquima de Vedruna, fundadora de les Carmelites de la Caritat, és un dels moments que m’han impressionat més del seu extraordinari El camí dels ossos (Columna, 2026), una autèntica fita en el gènere de viatges al nostre país, en què l’autor recorre la geografia de Catalunya, amb curiositat periodística, un humor notable i una prosa en estat de gràcia, darrere de les relíquies religioses (i algunes de civils) que serva el territori. En el passatge del llibre sobre la religiosa conservada, Ramis arriba fins a la Mare Vedruna esperonat per una monja velleta que l’anima: “Vagi, vagi. És digna de veure. No li vull explicar més, però està preciosa”. La troba, la santa, després de fer molts tombs per la ciutat (dels sants, precisament), a la masia coneguda com el Manso Escorial. Joaquima Vedruna jau en una sala dins un sarcòfag transparent. “Està vestida amb l’hàbit i una llum verdosa li il·lumina el rostre i les mans, reproduccions en cera que tapen els ossos”. I Ramis afegeix: “No puc dir que comparteixi els gustos de la monja que una estona abans m’havia dit que estava preciosa. Però la devoció és així. Fins i tot m’assabento que en aquesta mateixa sala es fan casaments”. Dono fe que de la Mare Vedruna, en el seu aspecte actual, es pot dir de tot menys que és preciosa.

Seguir leyendo

El camí dels ossos. Viatge verídic per la Catalunya de les relíquies